Pau Casals i Andreu Claret

Dos homes excepcionals que van compartir el mateix amor per Catalunya, que van viure i patir els anys difícils de l’exili, que van ser fidels al seu compromís. Dos homes que van estimar la música. A Pau Casals i Andreu Claret els va unir una fonda i llarga amistat, que queda plasmada en aquestes cartes, escrites entre els anys 1943-1955, durant el seu exili a França i Andorra. Claret, conegut més tard amb el sobrenom de l’Home de les Neus per alliberar Barcelona de la nevada de 1962, actuava com a secretari de l’Associació Pau Casals, que donava suport als fills dels refugiats, i també com a secretari personal de Casals en l’organització de concerts per diferents ciutats franceses. Casals, símbol dels catalans de l’exili, sempre es va mantenir ferm en les seves conviccions més profundes. Tal com ell deia: “Un músic també és un home i la seva actitud vital és més important que la seva música”, i ho va portar fins a les últimes conseqüències.